La il·lustració, el segle de les llums!

Projecte 6

Episode 2

xaviii7's Podcast

Activitat 28

Comentari text 1 Kant

1- Aquest text de Kant explica que tots els coneixements dels éssers humans venen donats per l'experiència. El primer que rebem són les representacions dels objectes per mitjà dels sentits, i amb l'ajuda de l'enteniment, trobem les impressions sensibles, aquest coneixement s'anomena experiència.
Però Kant explica que el coneixement, encara que comenci amb l'experiència, no significa que procedeixi d'ella, per tant, existeix un coneixement independent de l'experiència, el coneixement a priori.

2- L'origen del coneixement humà.

3- Aquest text pertany a l'obra de Kant "Crítica a la Raó Pura", en ell ens dóna a conèixer que tot el coneixement dels éssers humans comença amb l'experiència, explica que el primer que rebem són les representacions dels objectes a través dels sentits, i amb l'enteniment comparem, lliguem o separem aquests conceptes i obtenim les impressions sensibles, d'aquesta manera obtenim un coneixement dels objectes que s'anomena experiència.
Kant afirma que encara que tot el coneixement comença amb l'experiència, no es certament necessari que tot s'origini en ella, per tant cal fer una recerca sobre si és possible tenir coneixements independents de l'experiència, i Kant arriba a la conclusió de que aquests coneixements són els anomenats "a priori".

4- Aquesta teoria del coneixement de Kant és pot comparar amb la teoria de Hume, en la que exposa que tot coneixement s'inicia amb les impressions, de la mateixa manera que feia Kant explicant que el coneixement comença amb l'experiència.
Altres autors com Descartes eren contraris a aquesta teoria de Kant, ja que, Descartes, per exemple, defensava que no existeix coneixement en l'experiència, que aquest coneixement no és real, ja que els nostres sentits tendeixen a enganyar-nos i nos ens poden refiar d'ells.

Projecte 5

Russell

View more presentations from xaaviii7.

Activitat 27

Comentari de text: Apèndix I de la "investigació sobre els principis de la moral", apartat 112

1- L'apartat 112 de l'apèndix I de la investigació sobre els principis de la moral escrita per Hume, explica que els fins últims dels éssers humans no es poden explicar mitjançant la raó, ja que es mouen guiats per els seus sentiments.
Hume ho explica amb un exemple d'un home que fa exercici i li fa unes quantes preguntes referents a aquest tema, i demostra que no poden ser contestades a partir de la raó.

2- Els sentiments com a guia de les persones.

3- En aquest fragment Hume demostra que els fins últims als qual s'orienten les accions humanes no poden ser explicats a través de la raó, sinó que han de ser explicats a partir del sentiments, sense dependència de les facultats intel·lectuals.
En el fragment Hume ho explica a través d'un exemple amb un home que fa exercici, al qual li pregunta que perquè ha decidit fer exercici, i l'home respon que per estar sa, i Hume li pregunta que perquè vol tenir salut, i l'home li diu que la malaltia és penosa, si Hume li preguntés ara que perquè vol evitar el dolor, l'home no podria respondre, ja que el que li mou a voler evitar el dolor, són els seus sentiments.
Segons la moral de Hume, tots els fins últims tenen el seu origen als sentiments, ja que la raó no en podria donar resposta.

4- Segons la teoria de Hume els fins últims de les accions dels éssers humans es troben als sentiments, aquesta teoria té relació amb la teoria d'Epicur, que afirmava que l'home es mou per sentiments buscant els plaers millors per a ell, encara que no sempre escollia els millors, de vegades és millor escollir un dolor per obtenir, posteriorment, un plaer més gran.
La teoria de Hume és contraria a altres filòsofs de la història del pensament, com és el cas de Descartes, el qual defensava que les accions de l'ésser humà s'explicaven a través de la raó, defensava que la raó és l'origen de tot el comportament humà, és totalment contrària a la teoria de Hume.

Projecte 4

Pensament Bertrand Russell

Bertrand Russell (1872 - 1970) es va iniciar fent estudis sobre les matemàtiques, però el fet d'haver d'aprendre-les com un conjunt de trucs el va decepcionar, i va buscar l'estimulació intel·lectual a la filosofia.
Primerament Russell va adherir a l'idealisme de Bradley, més tard va passar a un realisme de tipus platònic, i, finalment, Russell va arribar a un realisme del sentit comú, sense abandonar totalment el realisme platònic.
Russell nega la substancialitat de les coses dient que són producte de construccions de dades sensibles momentànies.

Les coses són construccions de fets sensibles inestables, momentanis i successius, aquesta teoria té una certa semblança amb les construccions cinematogràfiques.
Russell, segons la seva teoria del atomisme lògic, defensa que el món és una estructura formada per entitats independents, que poden ser conegudes sense tenir en compte la resta del univers, en si mateixes, segons Russell el món posseeix l'estructura de la lògica matemàtica.
El filòsof afirma que la substància del món no és ni espiritual ni material, sinó un terme intermedi entre ambdues que posseeix una mica de cada.
El que sosté el món són els esdeveniments i no les dades que ens ofereixen els sentits, i aquests, segons des de la perspectiva que siguin considerats, ens podem trobar amb la matèria.
En els últims anys, Russell també escriurà una gran quantitat de petites obres en les quals parla de la seva pietat davant del sofriment humà i del seu esperit de lluita per aconseguir la llibertat i la justícia.

Activitat 26

Comentari text: Anàlisi de la causalitat 2 (Abstract)

1- En aquest apartat Hume explica que les persones tendim a relacionar el passat amb el futur, i no ha da ser així, ja que això és una qüestió de fet, la relació que establim entre el passat i el futur ens ve determinada pel costum, l'ésser humà és un ésser determinat pels costums.

2- L'ésser humà és un animal de costums.

3- En aquest fragment Hume explica que tothom estableix una relació entre el passat i el futur, ja que sempre han tingut una conformitat, però que no hi ha cap llei absoluta que verifiqui que això ha de ser així sempre.
Hume parla de la raó dient que aquesta no és la nostra guia a la vida, ja que la raó es basa en l'experiència, mai ens podrà conduir a una veritat absoluta que expliqui que el passat sempre tindrà una conformitat amb el futur, ja que això pot no ser així, només tendim a pensar-ho ja que el costum ens diu que sempre ha sigut d'aquesta manera, per tant, l'ésser humà és un animal de costums.
L'experiència ens diu que quan la bola de billar en moviment s'apropa a la bola quieta, aquesta començarà a moure's, però ningú pot afirmar que això serà sempre així, només ho podem dir a partir dels costums.

4- Aquesta teoria de Hume la podem comparar amb un altra gran filòsof com va ser René Descartes, que, segons la seva teoria del mecanicisme, explica que Déu va donar el moviment a tot, i des d'aquell moment tot ja ve lligat i funciona sol, va lligat amb el passat des de que Déu ho va posar tot en moviment.
També és comparable amb Leibniz, que explica que Déu va escollir aquest món perquè era el millor i que des del moment en que Déu el va escollir tot ja ve predeterminat, en el moment en que Déu escolleix aquest món ja implica que Aristòtil escriurà la república, d'aquesta manera existeix una connexió entre passat i futur ja que tot està preestablert i seguirà sent així.

Activitat 25

Comentari text: Anàlisi de la causalitat (Abstract)

1- Aquest text de Hume ens explica, a partir d'un exemple amb una bola de billar, la relació entre causa i efecte.
Explica que si una bola agafa moviment i va en direcció cap a una altra bola quieta sobre la taula, aquesta es mourà, de la causa se'n deriva l'efecte.

2- La relació entre causa i efecte.

3- Aquests dos paràgrafs pertanyen a l'anàlisi de la causalitat de Hume, en els quals ens explica la relació entra causa i efecte a partir d'un exemple amb una bola de billar.
Hume explica que hi ha una bola quieta sobre la taula i que una altra que està en moviment ve en direcció cap a ella, i que, en el moment de tocar-se les dues boles, la que estava quieta agafarà moviment.
Això és una pressuposició que nosaltres fem a partir de l'experiència, ja que abans hem observat algun cas semblant, i a partir dels nostres sentits, podem deduir que causes semblants derivaran en efectes semblants, però Hume explica que no és certament necessari, ja que l'experiència ens diu que el sol sortirà demà, ja que sempre ha sigut així, però no és incorrecte dir que el sol no sortirà demà, que el sol sortirà demà és altament provable, però no indubtable.

4- Aquests paràgrafs que parlen sobre la relació entre causa i efecte explicada per Hume, poden ser comparables amb un gran filòsof com va ser Aristòtil, que divideix les causes en quatre tipus, que són la causa material, la formal, la eficient i la final, i explica que la més important és la final ja que és l'objectiu al qual s'orienta el canvi. Aristòtil també parla d'un primer motor immòbil que afirma ser la causa de tot el moviment posterior, és un motor que mou, però no és mogut per res, és l'efecte de tot el moviment existent.
També es pot comparar amb Sant Tomàs, que explicava que Déu és la causa de totes les coses existents, tot efecte ve produït per Déu, ja que és l'ésser suprem creador de tot.

Activitat 24

Comentari de text: Impressions i idees

1- En aquest fragment Hume explica la diferència existent entre les percepcions, i per fer-ho les agrupa en dos grups: les percepcions és dèbils, el pensament o les idees, i les percepcions més fortes i vives, les impressions, que són aquelles que rebem a través dels nostres sentits.
Explica que les percepcions menys vives, és a dir, les idees, són còpies que crea la ment a partir de les impressions.

2- Les percepcions: impressions i idees.

3- Aquest fragment pertany a la segona part de la "Investigació sobre l'enteniment humà", escrita per David Hume.
En ell ens exposa la diferència que hi ha entre les diferents percepcions, segons Hume les percepcions es poden agrupar en dos grans grups, les idees, també anomenades pensaments, que són les percepcions menys fortes i vives, i les impressions, que són les que ens arriben a partir dels sentits, com per exemple, quan oïm, o veiem, o sentim, o estimem, o odiem, o desitgem, o ens delim, tal com ho diu el text, aquestes són les percepcions més fortes i vives.
Hume conclou el seu text explicant que les idees, són únicament còpies de les impressions, creades a partir de la ment i el desig. Les percepcions menys fortes i vives, són còpies fetes a partir de les percepcions més fortes i vives.

4- Aquesta teoria de les percepcions de Hume, dividides en impressions i idees, és comparable amb la teoria de Plató, filòsof que va viure al segle V - IV aC., Plató exposava una teoria totalment contrària a la de Hume, ell deia que les coses que ens arriben a través dels sentits són còpies imperfectes de les idees, que pertanyen al món intel·ligible, que era el món perfecte i ideal. Aquesta notable diferència entre Hume i Plató ve donada a causa de que Hume era un filòsof més realista i Plató més idealista.
Un altre filòsof, René Descartes, també aporta una teoria contrària a la de Hume, ja que, segons ell, no ens podem refiar de les coses que provenen dels sentits, ja que els sentits ens enganyen, l'únic que admet Descartes com a indubtable és el jo, Déu i les idees dels cossos materials.

Activitat 23

Posa't a prova! (pàg. 167)

1- En aquest text Descartes ens explica que moltes persones no pensen en allò que és Déu o l'ànima, ja que només entenen les coses captades per els sentits, les coses del món sensible, a través de l'enteniment, i com que les idees de Déu i l'ànima no es troben als sentits, no les poden conèixer.
Explica que tots els sentits ens poden portar a la veritat, que no hi ha ni millors ni pitjors, però que ni la imaginació ni els sentits ens poden portar a la veritat, sense la intervenció de l'enteniment.

2-

a) Inintel·ligible: Les persones que només capten les coses del món sensible, només poden entendre aquestes, no poden imaginar res del món intel·ligible.

b) Imaginació: Amb la intervenció de l'enteniment, la imaginació pot portar-nos al coneixement de la idea de Déu i l'ànima.

3- Descartes explica que els sentits no poden assegurar mai res sense la intervenció de l'enteniment, ja que només amb els sentits podem captar les coses sensibles, necessitem la intervenció de l'enteniment per captar les coses intel·ligibles, com l'ànima o Déu.
El pensament de Descartes es centra en dubtar de tot, per així aconseguir descobrir que és indubtable.
Descartes arriba a descobrir que la primera cosa indubtable és el jo, ja que no puc dubtar de que estic dubtant, i si dubto vol dir que penso, i si penso vol dir que sóc.
A continuació demostra l'existència dels cossos materials, però explica que la idea dels cossos materials no pot venir de Déu, ja que és màximament perfecte i no pot enganyar-nos, sinó que haurà de venir d'elles mateixes.
El pensament cartesià utilitza la imaginació i els sentits, amb la intervenció de l'enteniment, per aconseguir comprovar quines són les coses indubtables.

4- Descartes entén la idea de l'ànima per mitjà de la imaginació, igual que altres grans autors de la història del pensament com poden ser Plató o Aristòtil.
Plató té una concepció de l'ànima en la qual ha d'estar separada del cos, ja que l'ànima va cap al món intel·ligible, i el cos cap al món sensible, per això diu que el cos és una presó per a l'ànima, i la mort és el punt on esdevé la separació entre cos i ànima, i per al seu alliberament cap al món intel·ligible.
Aristòtil, en canvi, explica que el cos i l'ànima han d'estar units, ja que el cos és la matèria que posseeix la vida en potència, i diu que l'ànima seria l'actualització de la potència.
Explica que cos i ànima no poden estar separats, ja que la seva unió és una unió substancial, formen part d'una mateixa realitat.
Respecte a la concepció del jo de Descartes podem dir que Sant Agustí, comparteix aquesta idea, i també estableix el jo, com allò indubtable.

5- Jo crec que el més fàcil seria conèixer el cos en comptes de l'ànima, a diferència de Descartes, ja que, per exemple, un ignorant, només accepta les coses sensibles, no es complicarà la vida en intentar acceptar, a partir de la imaginació, les coses intel·ligibles.
El camí més fàcil, jo crec, que és acceptar com a certes les coses que captem a través dels sentits, ja que només acceptarem com a reals les coses que captem a través d'ells, sense deixar pas a la imaginació.
Per tant, Descartes no té raó, en acceptar que és més fàcil conèixer l'ànima que el cos.

Activitat 22

Comentari text 12 Descartes

1- El text de Descartes parla de la teoria que va dur a terme després d'afirmar l'existència del jo.
Descartes intenta afirmar ara l'existència dels cossos materials, explica que la seva existència no pot provenir de Déu, ja que aquest no ens pot enviar idees que puguin ser falses, per tant, els cossos existeixen per si mateixos i la idea d'ells ve donada per els cossos en si mateixos.

2- L'existència dels cossos materials.

3- En aquest fragment de les meditacions metafísiques, Descartes ja a assolit la idea de que el jo és indubtable, penso ergo existeixo, i ara es proposa demostrar l'existència dels cossos materials.
Descartes busca la causa de l'existència dels cossos materials, aleshores pensa en Déu, però descobreix que Déu no pot ser la causa de la seva existència ja que no pot generar idees que puguin ser falses, perquè ens estaria enganyat, i en un Déu màximament perfecte no cap la idea de que ens pugui enganyar.
Llavors Descartes aconsegueix afirmar que la idea dels cossos materials ve donada per ells mateixos, per tant, existeixen.

4- Podem comparar la teoria de Descartes amb dos dels més importants autos de filosofia, Aristòtil i Plató.
La concepció de que les idees dels cossos materials de Descartes es troben en els propis cossos s'identifica amb el món sensible, únic món existent per a Aristòtil, al contrari que Plató, que situa aquestes idees en el món intel·ligible, segons ell allà és on es troben totes les idees.

Activitat 21

Es pot dubtar del jo?

Aquesta pregunta no admet cap dubte respecte a la seva resposta, és totalment impossible dubtar del jo, ja que si dubtem del jo, ja estem pensant en ell, per tant, existeix.
Si s'intenta enganyar el jo respecte a la seva existència, estem intentant enganyar al jo en si mateix, per tant, és impossible dubtar de la existència del jo.
Finalment, podem arribar a la conclusió de que es pot dubtar absolutament de tot, menys del jo en si mateix, ja que aquest no admet cap dubte.
No puc dubtar de que estic dubtant, i si dubto vol dir que penso, i si penso vol dir que sóc.

Activitat 20

Comentari text 5 Descartes

1- En el text Descartes ens explica que s'ha de dubtar de tot, ja que res és indubtable, excepte una cosa, el jo en si mateix, ja que si es té consciència de que es pot dubtar de tot, qui té aquesta consciència és el jo, per tant, si penses, existeixes.

2- L'indubtabilitat del jo.

3- És un text de Descartes, pertany a les meditacions metafísiques, i està titulat "una altra formulació del cogito".
En aquest text, Descartes ens explica la conclusió del dubte metòdic, primerament, dubto de tot, del cel, de la terra, de l'esperit, del cos..., però s'adona de que si és capaç de dubtar de tot, significa que pensa, per tant, que existeix, el jo és indubtable, ja que pot pensar. Si dubtes del jo, qui dubta? el jo, per tant, el jo existeix.
Explica que potser pot haver una mena d'enganyador tot poderós que sempre intenta enganyar-nos, però, a qui intenta enganyar? al jo, aleshores, per més que ens intenti enganyar, sempre m'estarà enganyat a mi, al jo, per tant, el jo és indubtable.

4- Aquest text de Descartes que explica la famosa frase "cogito ergo sum", és fàcilment comparable amb l'ésser suprem de Parmènides, ja que ell afirmava que aquest ésser és immòbil, perfecte i indubtable, afirma que no existeix cap dubte sobre la existència d'aquest ésser suprem, així com, segons Descartes, tampoc existeix el dubte del jo.
També és comparable amb Francisc Bacon, que proposa un mètode per arribar a aconseguir no dubtar de les coses, i aquest mètode consta d'una sèrie de fases que són les següents:
- Anomenar els fenòmens.
- Escollir els més útils per allò que volem investigar.
- Relacionar els objectes a través de la relació causa-efecte.
- Verificar una llei general.

Projecte 3

Influències de Bertrand Russell

Bertrand Russell va col·laborar durant vuit anys amb el filòsof i matemàtic Alfred North Whitehead per a elaborar la monumental obra "Principia Mathematica" o Pincipis Matemàtics (3 volums 1910-1913), on es mostrava que aquesta matèria pot ser plantejada en els termes conceptuals de la lògica general, com classe i pertinença a una classe. Aquest llibre es va convertit en una obra mestre del pensament racional. Russell i Whitehead van demostrar que els nombres poden ser definits com classes d'un tipus determinat, i en aquest procés van desenvolupar conceptes racionals i una anotacio que va fer de la lògica simbòlica una especialització important dintre del camp de la filosofia occidental.
Possiblement va ser el filòsof més influent del segle XX, almenys en els països de parla anglesa, considerat juntament amb Gottlob Frege com un dels fundadors de la Filosofia analítica.
Va ser fillol de John Stuart Mill, qui, encara que mai va conèixer a Russell, va exercir una profunda influència en el seu pensament polític a través dels seus escrits.
Russell va llegir i va meditar molt durant la seva adolescència, en absència d'altres joves amb qui pogués compartir els seus interessos, amb algunes notables excepcions com Fitzgerald.
Russell va llegir al cèlebre historiador Edward Gibbon i els " Viatges de Gulliver" de Jonathan Swift que deixarien un record indeleble en la seva ment.
Va llegir també molta poesia, per descomptat John Milton i William Shakespeare entre altres, però el seu poeta favorit era Percy Bysshe Shelley, el poema del qual Alastor; o L'Esperit de la Solitud havia impressionat profundament a Russell.
També va llegir a Plató, a Baruch Spinoza, a David Hume i a F.H. Bradley per esmentar alguns.
Russell va estudiar Karl Weierstrass, Richard Dedekind i Georg Cantor durant la seva estada a Alemanya.
Russell es va convertir en un púlpit de Hegel i Kant, escollint sempre a Hegel quan sorgia alguna disputa entre els dos. Les idees de Hegel van ser transmeses a Russell a través del seu estudi de pensadors com T.H. Green i F.H. Bradley, el treball de Bradley era especialment sofisticat, i en textos com Appearance and Reality Bradley oferia una sèrie d'arguments que pretenien establir la irrealitat de moltes coses que acceptem de bona gana com les relacions.
Russell va adoptar els mètodes de Guillermo de Ockham sobre el principi d'evitar la multiplicitat d'entitats per a un mateix ús, la navalla de Ockham, com part central del mètode d'anàlisi.
La influència de Russell sobre cada filófoso és particular, i potser això es nota més en el cas de Ludwig Wittgenstein, qui va ser el seu alumne entre 1911 i 1914. També cal observar que Wittgenstein va exercir considerable influència sobre Russell, especialment al mostrar-li el camí per a arribar a concloure, al seu pesar, que les veritats matemàtiques eren només veritats tautològiques. La influència de Russell també és evident en el treball de. J. Ahir, Carnap, Kurt Gödel, Karl Popper, W. V. Quine, i altres filòsofs i lògics.
Alguns veuen la influència de Russell com negativa, principalment aquells que han estat crítics de la seva èmfasi en la ciència i la lògica, la consegüent debilitació de la metafísica, i la seva insistència que l'ètica té fora de la filosofia. Els admiradors i detractors de Russell generalment estan més al tant dels seus pronunciaments sobre assumptes polítics i socials, que del seu treball tècnic i filosòfic.
Entre els no-filòsofs, hi ha una tendència marcada a fusionar aquests temes, i jutjar a Russell el filòsof pel que ell certament consideraria ser les seves opinions no-filosòfiques. Russell amb freqüència recalcava a les persones aquesta diferència.

Activitat 19

Comentari text 1 Descartes

1- El text ens parla de les lleis proposades per Descartes per tal d'aconseguir establir el seu mètode.
Ens explica que és més fàcil complir quatre senzilles lleis, que controlar moltes de diferents.
Descartes crea quatre lleis senzilles i fàcils de complir per tal d'arribar a un coneixement cert i indubtable.

2- Les regles de Descartes.

3- El text pertany al "Discurs del mètode", publica l'any 1637 per Descartes.
Concretament, ens parla de les regles del seu mètode.
En el text s'ens explica que un estat està molt més ben regit amb poques regles que amb moltes, ja que aquestes poden estar molt més observades i controlades.
Les regles de Descartes tenen l'objectiu d'aconseguir arribar a obtenir un coneixement cert i indubtable, i aquestes regles són les següents:
1. No acceptar mai com a veritable cap cosa que no conegués amb evidència que ho és.
2. Dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible.
3. Conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i fàcils de conèixer, fins arribar al coneixement dels més complexos.
4. Fer enumeracions tan completes, i revistes tan generals, que adquirís la seguretat de no admetre res.

4- Les regles de mètode de Descartes és poden comparar perfectament amb la teoria de les idees de Plató, que volia aconseguir el màxim coneixement per mitjà de la virtut, i aquest coneixement l'anomenava idees, es pot comparar ja que el que vol Descartes és el mateix, assolir el màxim coneixement, un coneixement cert i indubtable.
Aquestes regles també són comparables amb la teoria de Parmènides, en la que explica que ha d'obtenir el màxim coneixement per mitjà de dos camins:
- Què és i no és no-ésser (que és i no pot no ser).
- Què no és i cal que no sigui.

Activitat 18

Quin argument és més vàlid, el de Sant Anselm o el de Sant Tomàs?

Sant Anselm de Canterbury defensa una teoria en la que afirma que tant les persones que creuen en Déu, com les que no creuen, tenen una concepció de Déu com l'ésser màximament perfecte, per tant, existir és més perfecte que no existir, aleshores, Déu existeix.
Sant Tomàs defensa, igual que Aristòtil, que hi ha un primer motor que inicia tot, aquest primer motor, segons Sant Tomàs, és Déu, també defensa que hi ha una primera causa eficient, que també és Déu.
Una altra teoria de Sant Tomàs és que ha d'haver un primer ésser que sigui necessari, no contingent, que és Déu, també diu que hi ha un ésser que és causa de la bondat i de totes les perfeccions, que és Déu, i, per últim, defensa que ha d'haver un ésser que dirigeixi tot, i, per suposat, aquest ésser és Déu.
Aquestes són les cinc vies proposades per Sant Tomàs.
Jo estic més d'acord amb la teoria de Sant Tomàs, ja que la de Sant Anselm de Canterbury no la trobo molt realista, ja que, perquè jo tingui una concepció d'alguna cosa igual que altres persones no ha de ser necessàriament real, a més, aquesta teoria va ser molt criticada per filòsofs com Kant i Tomàs d'Aquino.
Estic a favor de la teoria de Sant Tomàs, perquè hem sembla molt més coherent, ja que les cinc vies que proposa, necessiten aquest ésser suprem, que, perfectament, pot ser Déu.

Activitat 17

Comentari de text pàgina 98

1- El text parla sobre la creació del temps, diu que Déu va crear el temps alhora que el món, ja que com Déu és el creador de tot, també va haver de crear el temps.
Explica també que Déu és etern, que ha existit des del moment de la creació del temps tat com el coneixem, fins a l'eternitat.
Diu que els anys de les persones van canviant fins a la mort, però que els anys de Déu no passen, ja que és etern.

2- La creació del temps

3- Aquest text parla sobre la teoria de la creació i el temps de Sant Agustí en la que diu que el temps és criatura, neix com a part de la creació, i, per això, atès que l'eternitat de Déu és aliena al temps, la pregunta "que feia Déu abans de crear el món?" no té cap sentit.
El text explica que, juntament amb el món, va ser creat el temps.
Abans de crear el món no existia el temps, per això preguntar que que feia aleshores?, no té cap sentit, ja que sense temps no existeix aleshores.
També parla sobre l'eternitat de Déu i la vida de les persones, diu que Déu és etern des de l'inici del temps fins a l'eternitat, que per a ell els anys estan tots junts, perquè romanen i no canvien, i, en canvi, les persones segueixen un procés en el temps que va des del seu naixement fins a la seva mort.

4- Aquest text que parla sobre la teoria de la creació i el temps de Sant Agustí, es podria comparar perfectament amb la teoria d'Heràclit, en la qual deia que tot canvia, tot flueix i res no es manté, ja que el text defensa que si que hi ha una cosa que no canvia i si que es manté, Déu, ja que és etern.

Activitat 16

Carta a Meneseu

La carta a Meneseu, és una carta escrita per Epicur, filòsof que va viure del 341 aC al 270 aC.
En aquesta carta Epicur explica que hi ha coses per les quals no s'ha de tenir una edat concreta, com és el cas de filosofar, ja que un jove pot filosofar per sentir-se jove i vell alhora, i un vell per sentir-se jove de felicitat mitjançant records passats.
Però, sobretot es centra en el tema de la mort, explica que la mort no és una cosa a la qual se li hagi de tenir por, com acostuma a fer la gent, ja que quan la mort no hi és, nosaltres hi som, i quan la mort hi és, nosaltres no hi som, aleshores, perquè preocupar-se per una cosa que quan arribi ja haurem desaparegut?
Tot això es pot relacionar amb la teoria d'Epicur en que diu que l'home és l'única realitat que som, i, per tant, és la veritable mesura de les coses, ja que quan el cos hi és, la mort no hi és, i, per tant, nosaltres estem, som reals, però quan la mort hi és, ja no estem, i ja no som reals, desapareixem.
Un altre tema molt tractat és el tema del plaer, parla dels desitjos, explica els tipus de desitjos que hi han, que són els naturals i els vans, i dins dels naturals trobem els naturals necessaris i els innecessaris, diu que hem de saber controlar els nostres desitjos per aconseguir arribar al plaer. També explica que moltes vegades hem de rebutjar els plaers i sofrir els dolors per, posteriorment, aconseguir un plaer més gran.
Ens explica que no sempre els plaers són iguals per a tothom, ja que, per exemple, l'aigua por ser un plaer molt gran per a una persona que en té necessitat, i no és un plaer per a una persona que no en té.
Per últim, s'ha d'intentar viure amb seny, per saber escollir correctament en les nostres decisions, i aconseguir arribar a la felicitat.