Activitat 23

Posa't a prova! (pàg. 167)

1- En aquest text Descartes ens explica que moltes persones no pensen en allò que és Déu o l'ànima, ja que només entenen les coses captades per els sentits, les coses del món sensible, a través de l'enteniment, i com que les idees de Déu i l'ànima no es troben als sentits, no les poden conèixer.
Explica que tots els sentits ens poden portar a la veritat, que no hi ha ni millors ni pitjors, però que ni la imaginació ni els sentits ens poden portar a la veritat, sense la intervenció de l'enteniment.

2-

a) Inintel·ligible: Les persones que només capten les coses del món sensible, només poden entendre aquestes, no poden imaginar res del món intel·ligible.

b) Imaginació: Amb la intervenció de l'enteniment, la imaginació pot portar-nos al coneixement de la idea de Déu i l'ànima.

3- Descartes explica que els sentits no poden assegurar mai res sense la intervenció de l'enteniment, ja que només amb els sentits podem captar les coses sensibles, necessitem la intervenció de l'enteniment per captar les coses intel·ligibles, com l'ànima o Déu.
El pensament de Descartes es centra en dubtar de tot, per així aconseguir descobrir que és indubtable.
Descartes arriba a descobrir que la primera cosa indubtable és el jo, ja que no puc dubtar de que estic dubtant, i si dubto vol dir que penso, i si penso vol dir que sóc.
A continuació demostra l'existència dels cossos materials, però explica que la idea dels cossos materials no pot venir de Déu, ja que és màximament perfecte i no pot enganyar-nos, sinó que haurà de venir d'elles mateixes.
El pensament cartesià utilitza la imaginació i els sentits, amb la intervenció de l'enteniment, per aconseguir comprovar quines són les coses indubtables.

4- Descartes entén la idea de l'ànima per mitjà de la imaginació, igual que altres grans autors de la història del pensament com poden ser Plató o Aristòtil.
Plató té una concepció de l'ànima en la qual ha d'estar separada del cos, ja que l'ànima va cap al món intel·ligible, i el cos cap al món sensible, per això diu que el cos és una presó per a l'ànima, i la mort és el punt on esdevé la separació entre cos i ànima, i per al seu alliberament cap al món intel·ligible.
Aristòtil, en canvi, explica que el cos i l'ànima han d'estar units, ja que el cos és la matèria que posseeix la vida en potència, i diu que l'ànima seria l'actualització de la potència.
Explica que cos i ànima no poden estar separats, ja que la seva unió és una unió substancial, formen part d'una mateixa realitat.
Respecte a la concepció del jo de Descartes podem dir que Sant Agustí, comparteix aquesta idea, i també estableix el jo, com allò indubtable.

5- Jo crec que el més fàcil seria conèixer el cos en comptes de l'ànima, a diferència de Descartes, ja que, per exemple, un ignorant, només accepta les coses sensibles, no es complicarà la vida en intentar acceptar, a partir de la imaginació, les coses intel·ligibles.
El camí més fàcil, jo crec, que és acceptar com a certes les coses que captem a través dels sentits, ja que només acceptarem com a reals les coses que captem a través d'ells, sense deixar pas a la imaginació.
Per tant, Descartes no té raó, en acceptar que és més fàcil conèixer l'ànima que el cos.