Projecte 5

Russell

View more presentations from xaaviii7.

Activitat 27

Comentari de text: Apèndix I de la "investigació sobre els principis de la moral", apartat 112

1- L'apartat 112 de l'apèndix I de la investigació sobre els principis de la moral escrita per Hume, explica que els fins últims dels éssers humans no es poden explicar mitjançant la raó, ja que es mouen guiats per els seus sentiments.
Hume ho explica amb un exemple d'un home que fa exercici i li fa unes quantes preguntes referents a aquest tema, i demostra que no poden ser contestades a partir de la raó.

2- Els sentiments com a guia de les persones.

3- En aquest fragment Hume demostra que els fins últims als qual s'orienten les accions humanes no poden ser explicats a través de la raó, sinó que han de ser explicats a partir del sentiments, sense dependència de les facultats intel·lectuals.
En el fragment Hume ho explica a través d'un exemple amb un home que fa exercici, al qual li pregunta que perquè ha decidit fer exercici, i l'home respon que per estar sa, i Hume li pregunta que perquè vol tenir salut, i l'home li diu que la malaltia és penosa, si Hume li preguntés ara que perquè vol evitar el dolor, l'home no podria respondre, ja que el que li mou a voler evitar el dolor, són els seus sentiments.
Segons la moral de Hume, tots els fins últims tenen el seu origen als sentiments, ja que la raó no en podria donar resposta.

4- Segons la teoria de Hume els fins últims de les accions dels éssers humans es troben als sentiments, aquesta teoria té relació amb la teoria d'Epicur, que afirmava que l'home es mou per sentiments buscant els plaers millors per a ell, encara que no sempre escollia els millors, de vegades és millor escollir un dolor per obtenir, posteriorment, un plaer més gran.
La teoria de Hume és contraria a altres filòsofs de la història del pensament, com és el cas de Descartes, el qual defensava que les accions de l'ésser humà s'explicaven a través de la raó, defensava que la raó és l'origen de tot el comportament humà, és totalment contrària a la teoria de Hume.

Projecte 4

Pensament Bertrand Russell

Bertrand Russell (1872 - 1970) es va iniciar fent estudis sobre les matemàtiques, però el fet d'haver d'aprendre-les com un conjunt de trucs el va decepcionar, i va buscar l'estimulació intel·lectual a la filosofia.
Primerament Russell va adherir a l'idealisme de Bradley, més tard va passar a un realisme de tipus platònic, i, finalment, Russell va arribar a un realisme del sentit comú, sense abandonar totalment el realisme platònic.
Russell nega la substancialitat de les coses dient que són producte de construccions de dades sensibles momentànies.

Les coses són construccions de fets sensibles inestables, momentanis i successius, aquesta teoria té una certa semblança amb les construccions cinematogràfiques.
Russell, segons la seva teoria del atomisme lògic, defensa que el món és una estructura formada per entitats independents, que poden ser conegudes sense tenir en compte la resta del univers, en si mateixes, segons Russell el món posseeix l'estructura de la lògica matemàtica.
El filòsof afirma que la substància del món no és ni espiritual ni material, sinó un terme intermedi entre ambdues que posseeix una mica de cada.
El que sosté el món són els esdeveniments i no les dades que ens ofereixen els sentits, i aquests, segons des de la perspectiva que siguin considerats, ens podem trobar amb la matèria.
En els últims anys, Russell també escriurà una gran quantitat de petites obres en les quals parla de la seva pietat davant del sofriment humà i del seu esperit de lluita per aconseguir la llibertat i la justícia.

Activitat 26

Comentari text: Anàlisi de la causalitat 2 (Abstract)

1- En aquest apartat Hume explica que les persones tendim a relacionar el passat amb el futur, i no ha da ser així, ja que això és una qüestió de fet, la relació que establim entre el passat i el futur ens ve determinada pel costum, l'ésser humà és un ésser determinat pels costums.

2- L'ésser humà és un animal de costums.

3- En aquest fragment Hume explica que tothom estableix una relació entre el passat i el futur, ja que sempre han tingut una conformitat, però que no hi ha cap llei absoluta que verifiqui que això ha de ser així sempre.
Hume parla de la raó dient que aquesta no és la nostra guia a la vida, ja que la raó es basa en l'experiència, mai ens podrà conduir a una veritat absoluta que expliqui que el passat sempre tindrà una conformitat amb el futur, ja que això pot no ser així, només tendim a pensar-ho ja que el costum ens diu que sempre ha sigut d'aquesta manera, per tant, l'ésser humà és un animal de costums.
L'experiència ens diu que quan la bola de billar en moviment s'apropa a la bola quieta, aquesta començarà a moure's, però ningú pot afirmar que això serà sempre així, només ho podem dir a partir dels costums.

4- Aquesta teoria de Hume la podem comparar amb un altra gran filòsof com va ser René Descartes, que, segons la seva teoria del mecanicisme, explica que Déu va donar el moviment a tot, i des d'aquell moment tot ja ve lligat i funciona sol, va lligat amb el passat des de que Déu ho va posar tot en moviment.
També és comparable amb Leibniz, que explica que Déu va escollir aquest món perquè era el millor i que des del moment en que Déu el va escollir tot ja ve predeterminat, en el moment en que Déu escolleix aquest món ja implica que Aristòtil escriurà la república, d'aquesta manera existeix una connexió entre passat i futur ja que tot està preestablert i seguirà sent així.

Activitat 25

Comentari text: Anàlisi de la causalitat (Abstract)

1- Aquest text de Hume ens explica, a partir d'un exemple amb una bola de billar, la relació entre causa i efecte.
Explica que si una bola agafa moviment i va en direcció cap a una altra bola quieta sobre la taula, aquesta es mourà, de la causa se'n deriva l'efecte.

2- La relació entre causa i efecte.

3- Aquests dos paràgrafs pertanyen a l'anàlisi de la causalitat de Hume, en els quals ens explica la relació entra causa i efecte a partir d'un exemple amb una bola de billar.
Hume explica que hi ha una bola quieta sobre la taula i que una altra que està en moviment ve en direcció cap a ella, i que, en el moment de tocar-se les dues boles, la que estava quieta agafarà moviment.
Això és una pressuposició que nosaltres fem a partir de l'experiència, ja que abans hem observat algun cas semblant, i a partir dels nostres sentits, podem deduir que causes semblants derivaran en efectes semblants, però Hume explica que no és certament necessari, ja que l'experiència ens diu que el sol sortirà demà, ja que sempre ha sigut així, però no és incorrecte dir que el sol no sortirà demà, que el sol sortirà demà és altament provable, però no indubtable.

4- Aquests paràgrafs que parlen sobre la relació entre causa i efecte explicada per Hume, poden ser comparables amb un gran filòsof com va ser Aristòtil, que divideix les causes en quatre tipus, que són la causa material, la formal, la eficient i la final, i explica que la més important és la final ja que és l'objectiu al qual s'orienta el canvi. Aristòtil també parla d'un primer motor immòbil que afirma ser la causa de tot el moviment posterior, és un motor que mou, però no és mogut per res, és l'efecte de tot el moviment existent.
També es pot comparar amb Sant Tomàs, que explicava que Déu és la causa de totes les coses existents, tot efecte ve produït per Déu, ja que és l'ésser suprem creador de tot.

Activitat 24

Comentari de text: Impressions i idees

1- En aquest fragment Hume explica la diferència existent entre les percepcions, i per fer-ho les agrupa en dos grups: les percepcions és dèbils, el pensament o les idees, i les percepcions més fortes i vives, les impressions, que són aquelles que rebem a través dels nostres sentits.
Explica que les percepcions menys vives, és a dir, les idees, són còpies que crea la ment a partir de les impressions.

2- Les percepcions: impressions i idees.

3- Aquest fragment pertany a la segona part de la "Investigació sobre l'enteniment humà", escrita per David Hume.
En ell ens exposa la diferència que hi ha entre les diferents percepcions, segons Hume les percepcions es poden agrupar en dos grans grups, les idees, també anomenades pensaments, que són les percepcions menys fortes i vives, i les impressions, que són les que ens arriben a partir dels sentits, com per exemple, quan oïm, o veiem, o sentim, o estimem, o odiem, o desitgem, o ens delim, tal com ho diu el text, aquestes són les percepcions més fortes i vives.
Hume conclou el seu text explicant que les idees, són únicament còpies de les impressions, creades a partir de la ment i el desig. Les percepcions menys fortes i vives, són còpies fetes a partir de les percepcions més fortes i vives.

4- Aquesta teoria de les percepcions de Hume, dividides en impressions i idees, és comparable amb la teoria de Plató, filòsof que va viure al segle V - IV aC., Plató exposava una teoria totalment contrària a la de Hume, ell deia que les coses que ens arriben a través dels sentits són còpies imperfectes de les idees, que pertanyen al món intel·ligible, que era el món perfecte i ideal. Aquesta notable diferència entre Hume i Plató ve donada a causa de que Hume era un filòsof més realista i Plató més idealista.
Un altre filòsof, René Descartes, també aporta una teoria contrària a la de Hume, ja que, segons ell, no ens podem refiar de les coses que provenen dels sentits, ja que els sentits ens enganyen, l'únic que admet Descartes com a indubtable és el jo, Déu i les idees dels cossos materials.

Activitat 23

Posa't a prova! (pàg. 167)

1- En aquest text Descartes ens explica que moltes persones no pensen en allò que és Déu o l'ànima, ja que només entenen les coses captades per els sentits, les coses del món sensible, a través de l'enteniment, i com que les idees de Déu i l'ànima no es troben als sentits, no les poden conèixer.
Explica que tots els sentits ens poden portar a la veritat, que no hi ha ni millors ni pitjors, però que ni la imaginació ni els sentits ens poden portar a la veritat, sense la intervenció de l'enteniment.

2-

a) Inintel·ligible: Les persones que només capten les coses del món sensible, només poden entendre aquestes, no poden imaginar res del món intel·ligible.

b) Imaginació: Amb la intervenció de l'enteniment, la imaginació pot portar-nos al coneixement de la idea de Déu i l'ànima.

3- Descartes explica que els sentits no poden assegurar mai res sense la intervenció de l'enteniment, ja que només amb els sentits podem captar les coses sensibles, necessitem la intervenció de l'enteniment per captar les coses intel·ligibles, com l'ànima o Déu.
El pensament de Descartes es centra en dubtar de tot, per així aconseguir descobrir que és indubtable.
Descartes arriba a descobrir que la primera cosa indubtable és el jo, ja que no puc dubtar de que estic dubtant, i si dubto vol dir que penso, i si penso vol dir que sóc.
A continuació demostra l'existència dels cossos materials, però explica que la idea dels cossos materials no pot venir de Déu, ja que és màximament perfecte i no pot enganyar-nos, sinó que haurà de venir d'elles mateixes.
El pensament cartesià utilitza la imaginació i els sentits, amb la intervenció de l'enteniment, per aconseguir comprovar quines són les coses indubtables.

4- Descartes entén la idea de l'ànima per mitjà de la imaginació, igual que altres grans autors de la història del pensament com poden ser Plató o Aristòtil.
Plató té una concepció de l'ànima en la qual ha d'estar separada del cos, ja que l'ànima va cap al món intel·ligible, i el cos cap al món sensible, per això diu que el cos és una presó per a l'ànima, i la mort és el punt on esdevé la separació entre cos i ànima, i per al seu alliberament cap al món intel·ligible.
Aristòtil, en canvi, explica que el cos i l'ànima han d'estar units, ja que el cos és la matèria que posseeix la vida en potència, i diu que l'ànima seria l'actualització de la potència.
Explica que cos i ànima no poden estar separats, ja que la seva unió és una unió substancial, formen part d'una mateixa realitat.
Respecte a la concepció del jo de Descartes podem dir que Sant Agustí, comparteix aquesta idea, i també estableix el jo, com allò indubtable.

5- Jo crec que el més fàcil seria conèixer el cos en comptes de l'ànima, a diferència de Descartes, ja que, per exemple, un ignorant, només accepta les coses sensibles, no es complicarà la vida en intentar acceptar, a partir de la imaginació, les coses intel·ligibles.
El camí més fàcil, jo crec, que és acceptar com a certes les coses que captem a través dels sentits, ja que només acceptarem com a reals les coses que captem a través d'ells, sense deixar pas a la imaginació.
Per tant, Descartes no té raó, en acceptar que és més fàcil conèixer l'ànima que el cos.